EL PROFESSOR

No sé si s'ha comentat a les xarxes o no perquè he estat una miqueta ocupat estos dies, però a mi no ha deixat de cridar-me poderosament l'atenció que els premis als millors professors hagen sigut atorgats a professors que no treballen a les aules, que no tenen grups nombrosos ni horaris intensos, que no han de gestionar una aula ni resoldre micro conflictes, que no han d'engrescar els seus alumnes ni obrir-los portes noves que estaven tancades, que no han de plantejar exercicis i activitats dinàmiques mitjançant les quals es generen coneixements a partir del diàleg, del descobriment personal, professors, en resum, que no tenen altre objectiu que ensenyar els passos per a resoldre un procediment generalment de caràcter matemàtic. Tot el respecte per a qui davant d'una càmera és capaç d'ensenyar això i també altres coses, i a més a més aconseguir una bona colla de seguidors. Això que ve a ser una classe magistral de les de tota la vida projectada en una pantalla. Un monòleg ben construït i ben declamat que pots dur a terme sense que ningú et pertorbe perquè t'adreces a una càmera i no a un grup de trenta adolescents cansats, nerviosos, inestables. Mires a la càmera quan expliques i per això no veus a ningú que badalla o parla o es riu o lluita per empassar-se un entrepà sense que tu el veges. No dubte que eixes explicacions magistrals davant la càmera tenen el seu mèrit i han de ser premiades. Però, sincerament, crec que un professor és alguna cosa més. Almenys ho era. Encara que potser ha arribat el moment de revisar la majoria de les meues creences.