Mentre passejava pel camp, en un capvespre bascós que anunciava tempesta de trons, va veure una formiga que arrossegava una corfa de pipa tres vegades més gran que el seu cos; l’insecte lluitava contra els cudols de grava que dificultaven la seua marxa i contra el vent que feia remolins i amenaçava en envolar-la. Era una escena ben trista. Impossible no apiadar-se de la formidable inutilitat de l’esforç de l’animalet. De sobte va comprendre que la seua vida era com la de la formiga, una existència condemnada al treball feixuc, dia rere dia, sense cap esperança de redempció. Aleshores, víctima d’un impuls difícil de comprendre en ell, persona de tarannà pacífic, va xafar la formiga fins esmicolar-la. Ho va fer sense odi ni maldat, també sense alegria o excitació; es podria dir que ho va fer rendit a una misericòrdia de déus. El rellamp el va fulminar als peus de l’olivera.
