EL PROFESSOR

No sé si s'ha comentat a les xarxes o no perquè he estat una miqueta ocupat estos dies, però a mi no ha deixat de cridar-me poderosament l'atenció que els premis als millors professors hagen sigut atorgats a professors que no treballen a les aules, que no tenen grups nombrosos ni horaris intensos, que no han de gestionar una aula ni resoldre micro conflictes, que no han d'engrescar els seus alumnes ni obrir-los portes noves que estaven tancades, que no han de plantejar exercicis i activitats dinàmiques mitjançant les quals es generen coneixements a partir del diàleg, del descobriment personal, professors, en resum, que no tenen altre objectiu que ensenyar els passos per a resoldre un procediment generalment de caràcter matemàtic. Tot el respecte per a qui davant d'una càmera és capaç d'ensenyar això i també altres coses, i a més a més aconseguir una bona colla de seguidors. Això que ve a ser una classe magistral de les de tota la vida projectada en una pantalla. Un monòleg ben construït i ben declamat que pots dur a terme sense que ningú et pertorbe perquè t'adreces a una càmera i no a un grup de trenta adolescents cansats, nerviosos, inestables. Mires a la càmera quan expliques i per això no veus a ningú que badalla o parla o es riu o lluita per empassar-se un entrepà sense que tu el veges. No dubte que eixes explicacions magistrals davant la càmera tenen el seu mèrit i han de ser premiades. Però, sincerament, crec que un professor és alguna cosa més. Almenys ho era. Encara que potser ha arribat el moment de revisar la majoria de les meues creences. 

A prop de casa hi ha una figuera, algunes oliveres i molts camps de taronges abandonats, amb els arbres per aclarir i les males brosses ofegant-los les soques. Són tarongers condemnats a la desaparició per la voracitat urbanística que se'ls menjara a mos redó, més prompte o més tard, i a més ho farà sense cap sentiment de culpablitat. De vegades, durant els meus passejos de corredor popular, m'ature a tocar les branques d'aquests arbres i ho faig amb la sensació d'estar tocant els braços d'un moribund que lluita sense cap esperança contra la mort. Algunes alqueries que donaven vida als camps que quadriculen el paissatge d'horta amb admirable geometria ja han caigut, enderrocades a traïció i sense permisos per eficients treballadors; altres alqueries estan desmoronant-se sense que ningú gose posar remei, i la veritat és que no hi ha tanta diferència entre l'assassinat i la negació d'auxili. Les esquadres i cartabons d'importants despatxos d'arquitectes ja han dibuixat per al meu terme una estampa diferent a la que té, i és només qüestió de temps que claudique la justícia que de moment, bé que amb feblesa, sembla haver paralitzat el monumental projecte del Nou Mil·leni; sospite que la justícia aguantarà el mateix temps que tardem en eixir de la crisi. De moment no hi ha pressa en liquidar el malalt i ningú no tanca el nus. Alguns de nosaltres encara tenim l'esperança que aquests camps, aquestes figueres, oliveres i tarongers, retornen a la vida, o almenys que els projectes urbanístics que inevitablement vindran aposten per conservar la relació tradicional entre el poble i el camp, per conservar el paissatge d'horta, si més no com un homenatge al poble que hem sigut, a la nostra memória de llauradors. Tant de bo que el pessimisme d'aquesta entrada puga ser criticat en el futur, i no siga, en canvi, la negra profecia d'una agressió