Hui en una animació lectora al meu institut amb alumnes de 4t d'ESO. Les meues companyes de castellà m'han preparat un racó de lectura d'ensomni i hem passat una bona estona conversant sobre el fet de literatura sense més límit que el del temps. No mentisc si dic que m'ho he passat molt bé!

DECLARACIÓ DE PREMSA

La declaració estava acabada, i encara li sobraven deu minuts. Com que no calia eixir del despatx abans d’hora, va aprofitar per a consultar el seu correu electrònic personal. Hi havia la confirmació de la reserva d’hotel que havia fet; tenia pensat visitar amb la família Paris durant la Setmana Santa. Ara ja podia dir-li-ho als seus fills. També hi havia un correu sorpresa d’un vell amic, Gunter, gerent d’una multinacional alemanya, que el convidava a passar un cap de setmana d’esquí a Suïssa, al seu bungalou de Val d’Isere; hauria de ser abans que acabe la temporada d’hivern, per tant calia decidir-se prompte. Mirà la seua agenda; el proper cap de setmana el tenia lliure de compromisos. No tardà ni un minut en respondre, encantat de poder acceptar: la seua dona actual no coneixia els Alps ni el seu amic Gunter, un veritable grumet. Ho passarien bé, sobretot sopant en eixos meravellosos restaurants que tenen els francesos. També tenia un correu del col•legi dels seus fills; el major seguia comportant-se mal i volien fer una tutoria amb ell. Se li escapà una brofegada: per què pagava tants diners als inútils dels professors si després no eren capaços d’educar el seu fill sense molestar-lo cada dos per tres? Encara com podia pagar una bona educació, de qualitat, altrament hauria d’enviar-lo a un públic, on segur li’l llançarien a perdre! El mal humor que se li havia posat es va escampar de seguida, en quan va consultar les pàgines de la bossa. La setmana estava essent espectacular als mercats, sobretot a Londres i Nova York. El valor del seu paquet d’accions s’havia doblat en quatre dies i les perspectives de futur eren extraordinàries. L’eufòria de la notícia li despertà antics somnis: a lo millor enguany podria comprar-se amb els dividends el Porsche que tanta il•lusió li feia, o potser es fera avant amb l’adquisició d’eixe xalet en primera línia de platja que anhelava la seua dona. En qualsevol cas, la cosa pintava bé. “És l’hora, senyor”, li va anunciar el secretari, que el va traure de les seues quimeres brodades de cotxes de luxe i piscines mediterrànies. “Gràcies, vaig de seguida”. El ministre agafà els papers de la taula, i es concentrà uns segons en tapar l’alegria que li espurnejava pels ulls. Dos sospirs, un parell de frecs a la cara, i llest: la cara de preocupació pròpia del càrrec. Si alguna cosa havia aprés en un any era la importància de controlar el llenguatge corporal abans d’eixir del despatx cap a la sala de premsa, on en realitat es decidiex l’èxit o el fracàs d’un govern. Rodejat de flashos i micròfons, d’un núvol de periodistes, composà eixe gest greu que, de tan estudiat, semblava natural, i va llegir la declaració que havia preparat amb veu decidida i ferma: “És la meua obligació anunciar els ciutadans una llei de contenció salarial per a tots els sectors laborals, així com una supressió de les ajudes als aturats de llarga duració. No és una mesura agradosa, ni popular, però este és un govern responsable que fa allò que ha de fer. És temps d’exigir-nos tots, repetisc, tots, dolorosos sacrificis, si volem reprendre la senda del creixement econòmic que vàrem perdre per culpa del govern anterior”. No va acceptar preguntes, i va eixir de la sala de premsa amb cara de pocs amics, assetjat pels periodistes que el bombardejaven a preguntes, demanant-li algun aclariment. Tancat de nou al despatx, protegit pel seu secretari que blindava la porta, el ministre s’afanyà a consultar horaris i vols, reservà un parell de billets de primera classe en Air France, agafà el mòbil i va cridar a la seua dona. “Em pilles eixint del gimnàs, carinyet”. El ministre va somriure, satisfet de la sorpresa que li havia preparat: “Busca roba d’esquiar, amor, demà per la nit eixim cap a Ginebra… Sí… per descomptat que eixirem a sopar, dona… Champagne? Clar que sí, per què no anàvem a celebrar-ho? … Ah, sí, però al cap i a la fi a nosaltres ens va bé, no?”.

 Aquest és el vídeo del capítol 6 d'Un País de Llibre sobre la meua novel·la El jove que va perdre el nom. Espere que vos agrade!

DIUMENGE VESPRADA

Aparcàrem en un caminal i es posarem a passejar contra el vent. La marjal s'estenia davant de nosaltres com una metàfora de la solitud. Amenaçava pluja, i la nit s'afanyava a vindre, però res anava a aturar la nostra caminada de diumenge. Aparegué de sobte al nostre costat. Era jove i pelut, i estava brut i famolenc. Com la majoria dels gossets abandonats no podies mirar-li a la cara sense sentir-te culpable de la seua desgràcia. Però jo tinc callo. El vaig espantar, amb la veu, amb el braç, fins i tot li vaig llençar un terròs de fang; quan abans comprenga que no vull adoptar-lo, millor per a ell, vaig justificar-me. L'animalet de primeres defugia, la cua entre cames i la mirada de gaidó, però en quan repreníem la marxa, tornava darrere les nostres passes. Jo sóc obstinat i no em vaig rendir fàcilment: cada cinc minuts em girava i l'espantava. Ell es va demostrar més cabut que jo. Havia decidit adoptar-nos com amos i no pensava renunciar-ne. Que la realitat no malbaratara el seu desig. Jo cada vegada l'espantava amb menys convicció, i ell cada vegada es venia més a prop. Després d'un hora de passeig, qualsevol que haguera passat pel camí hauria pensat que el gosset era nostre. Tots tres marxàvem a bon pas envoltats per un fals núvol de felicitat, com si fórem una família. No podem, veritat?, li vaig preguntar a la meua dona. No, no podem, va confirmar ella. Impossible amb els nostres horaris. Arribàrem al cotxe amb les ombres de la nit. Quan ens va vore dins del vehicle, va pegar un parell de voltes, potser buscant la seua porta. Pel retrovisor el vaig vore arrancar a córrer darrere del cotxe uns instants i després aturar-se en mig del caminal, desconcertat. No vaig parar, perquè ja he dit que tinc callo. Vaig accelerar per abreujar el patiment. El d'ell i el meu. Anit vaig somiar que jo era el gosset. No em vaig agradar.

ÈTICA I CORRUPCIÓ

Ara vas tu el dilluns, Jesús, i et plantes davant dels teus alumnes d'ètica i els expliques amb entusiasme que la democràcia és el millor sistema que es coneix, i que encara com nosaltres el tenim ací, al nostre país, i que quina sort haver nascut ací i no en un d'eixos països africans, asiàtics, sud-americans, en fi, països del corral del món, on els governants (reis, militars, oligarques, dictadors) s'aprofiten del seu poble, enganyen els seus súbdits amb falses paraules i s'omplen les butxaques de diners que s'emporten a paradisos fiscals per poder gaudir d'una generosa fortuna quan es jubilen. Ara vas tu el dilluns, Jesús, i et tragues la fel que tens a la boca, i els contes als teus adolescents que quina meravella viure en este país en este moment de la història, i no en els anys mesquins de la dictadura, quina sort, xics i xiques, poder triar els nostres presidents, alcaldes, diputats, i quin respecte mereix esta gent que generosament ens lliura els millors anys de la seua vida, posant-se al capdavant del país o de les autonomies o dels pobles, per tal de gestionar els assumptes públics de manera desinteressada, per defensar els nostres drets i millorar el nostre benestar. Sí, Jesús, dius tot això, i els dius també que si de cas hi ha algun corrupte en els partits polítics, cosa excepcional però no impossible, perquè els éssers humans som imperfectes i un punt egoistes, ja ho sabem, no cal alarmar-se perquè el nostre sistema democràtic té mecanismes suficients per evitar açò i els corruptes seran castigats per una justícia imparcial. Ah, i sobretot remarca que no han de pensar que tots els polítics són iguals, que no, això no, que és cert que en tots els partits hi ha mala gent, aprofitats, lladres, però que els partits són indispensables per dur endavant la democràcia i que contemplats amb perspectiva estan plens de gent honrada, fins i tot entre els quadres dirigents. I per acabar, Jesús, que no se t'oblide contar-los que tots els ciutadans d'este país som iguals davant la llei, per favor, que no se t'oblide de cap manera, has d'insistir molt en açò, no vagen a pensar-se que hi ha una llei per als polítics i un altra per a la resta de ciutadans i que arriben a la conclusió que la democràcia és un sistema que porta en les seues arrels la desigualtat. M'has sentit, Jesús? Ara tu vas el dilluns, et plantes davant dels teus alumnes d'ètica i defenses la democràcia, i sí, fas el ridícul una estona, però has de fer-ho, amic meu, has de fer-ho, perquè si no ho fas... què futur ens espera amb una generació d'adolescents descreguda de la democràcia, temptada de provar altres utopies empedrades de sang?