DIUMENGE VESPRADA

Aparcàrem en un caminal i es posarem a passejar contra el vent. La marjal s'estenia davant de nosaltres com una metàfora de la solitud. Amenaçava pluja, i la nit s'afanyava a vindre, però res anava a aturar la nostra caminada de diumenge. Aparegué de sobte al nostre costat. Era jove i pelut, i estava brut i famolenc. Com la majoria dels gossets abandonats no podies mirar-li a la cara sense sentir-te culpable de la seua desgràcia. Però jo tinc callo. El vaig espantar, amb la veu, amb el braç, fins i tot li vaig llençar un terròs de fang; quan abans comprenga que no vull adoptar-lo, millor per a ell, vaig justificar-me. L'animalet de primeres defugia, la cua entre cames i la mirada de gaidó, però en quan repreníem la marxa, tornava darrere les nostres passes. Jo sóc obstinat i no em vaig rendir fàcilment: cada cinc minuts em girava i l'espantava. Ell es va demostrar més cabut que jo. Havia decidit adoptar-nos com amos i no pensava renunciar-ne. Que la realitat no malbaratara el seu desig. Jo cada vegada l'espantava amb menys convicció, i ell cada vegada es venia més a prop. Després d'un hora de passeig, qualsevol que haguera passat pel camí hauria pensat que el gosset era nostre. Tots tres marxàvem a bon pas envoltats per un fals núvol de felicitat, com si fórem una família. No podem, veritat?, li vaig preguntar a la meua dona. No, no podem, va confirmar ella. Impossible amb els nostres horaris. Arribàrem al cotxe amb les ombres de la nit. Quan ens va vore dins del vehicle, va pegar un parell de voltes, potser buscant la seua porta. Pel retrovisor el vaig vore arrancar a córrer darrere del cotxe uns instants i després aturar-se en mig del caminal, desconcertat. No vaig parar, perquè ja he dit que tinc callo. Vaig accelerar per abreujar el patiment. El d'ell i el meu. Anit vaig somiar que jo era el gosset. No em vaig agradar.