DECLARACIÓ DE PREMSA

La declaració estava acabada, i encara li sobraven deu minuts. Com que no calia eixir del despatx abans d’hora, va aprofitar per a consultar el seu correu electrònic personal. Hi havia la confirmació de la reserva d’hotel que havia fet; tenia pensat visitar amb la família Paris durant la Setmana Santa. Ara ja podia dir-li-ho als seus fills. També hi havia un correu sorpresa d’un vell amic, Gunter, gerent d’una multinacional alemanya, que el convidava a passar un cap de setmana d’esquí a Suïssa, al seu bungalou de Val d’Isere; hauria de ser abans que acabe la temporada d’hivern, per tant calia decidir-se prompte. Mirà la seua agenda; el proper cap de setmana el tenia lliure de compromisos. No tardà ni un minut en respondre, encantat de poder acceptar: la seua dona actual no coneixia els Alps ni el seu amic Gunter, un veritable grumet. Ho passarien bé, sobretot sopant en eixos meravellosos restaurants que tenen els francesos. També tenia un correu del col•legi dels seus fills; el major seguia comportant-se mal i volien fer una tutoria amb ell. Se li escapà una brofegada: per què pagava tants diners als inútils dels professors si després no eren capaços d’educar el seu fill sense molestar-lo cada dos per tres? Encara com podia pagar una bona educació, de qualitat, altrament hauria d’enviar-lo a un públic, on segur li’l llançarien a perdre! El mal humor que se li havia posat es va escampar de seguida, en quan va consultar les pàgines de la bossa. La setmana estava essent espectacular als mercats, sobretot a Londres i Nova York. El valor del seu paquet d’accions s’havia doblat en quatre dies i les perspectives de futur eren extraordinàries. L’eufòria de la notícia li despertà antics somnis: a lo millor enguany podria comprar-se amb els dividends el Porsche que tanta il•lusió li feia, o potser es fera avant amb l’adquisició d’eixe xalet en primera línia de platja que anhelava la seua dona. En qualsevol cas, la cosa pintava bé. “És l’hora, senyor”, li va anunciar el secretari, que el va traure de les seues quimeres brodades de cotxes de luxe i piscines mediterrànies. “Gràcies, vaig de seguida”. El ministre agafà els papers de la taula, i es concentrà uns segons en tapar l’alegria que li espurnejava pels ulls. Dos sospirs, un parell de frecs a la cara, i llest: la cara de preocupació pròpia del càrrec. Si alguna cosa havia aprés en un any era la importància de controlar el llenguatge corporal abans d’eixir del despatx cap a la sala de premsa, on en realitat es decidiex l’èxit o el fracàs d’un govern. Rodejat de flashos i micròfons, d’un núvol de periodistes, composà eixe gest greu que, de tan estudiat, semblava natural, i va llegir la declaració que havia preparat amb veu decidida i ferma: “És la meua obligació anunciar els ciutadans una llei de contenció salarial per a tots els sectors laborals, així com una supressió de les ajudes als aturats de llarga duració. No és una mesura agradosa, ni popular, però este és un govern responsable que fa allò que ha de fer. És temps d’exigir-nos tots, repetisc, tots, dolorosos sacrificis, si volem reprendre la senda del creixement econòmic que vàrem perdre per culpa del govern anterior”. No va acceptar preguntes, i va eixir de la sala de premsa amb cara de pocs amics, assetjat pels periodistes que el bombardejaven a preguntes, demanant-li algun aclariment. Tancat de nou al despatx, protegit pel seu secretari que blindava la porta, el ministre s’afanyà a consultar horaris i vols, reservà un parell de billets de primera classe en Air France, agafà el mòbil i va cridar a la seua dona. “Em pilles eixint del gimnàs, carinyet”. El ministre va somriure, satisfet de la sorpresa que li havia preparat: “Busca roba d’esquiar, amor, demà per la nit eixim cap a Ginebra… Sí… per descomptat que eixirem a sopar, dona… Champagne? Clar que sí, per què no anàvem a celebrar-ho? … Ah, sí, però al cap i a la fi a nosaltres ens va bé, no?”.