A prop de casa hi ha una figuera, algunes oliveres i molts camps de taronges abandonats, amb els arbres per aclarir i les males brosses ofegant-los les soques. Són tarongers condemnats a la desaparició per la voracitat urbanística que se'ls menjara a mos redó, més prompte o més tard, i a més ho farà sense cap sentiment de culpablitat. De vegades, durant els meus passejos de corredor popular, m'ature a tocar les branques d'aquests arbres i ho faig amb la sensació d'estar tocant els braços d'un moribund que lluita sense cap esperança contra la mort. Algunes alqueries que donaven vida als camps que quadriculen el paissatge d'horta amb admirable geometria ja han caigut, enderrocades a traïció i sense permisos per eficients treballadors; altres alqueries estan desmoronant-se sense que ningú gose posar remei, i la veritat és que no hi ha tanta diferència entre l'assassinat i la negació d'auxili. Les esquadres i cartabons d'importants despatxos d'arquitectes ja han dibuixat per al meu terme una estampa diferent a la que té, i és només qüestió de temps que claudique la justícia que de moment, bé que amb feblesa, sembla haver paralitzat el monumental projecte del Nou Mil·leni; sospite que la justícia aguantarà el mateix temps que tardem en eixir de la crisi. De moment no hi ha pressa en liquidar el malalt i ningú no tanca el nus. Alguns de nosaltres encara tenim l'esperança que aquests camps, aquestes figueres, oliveres i tarongers, retornen a la vida, o almenys que els projectes urbanístics que inevitablement vindran aposten per conservar la relació tradicional entre el poble i el camp, per conservar el paissatge d'horta, si més no com un homenatge al poble que hem sigut, a la nostra memória de llauradors. Tant de bo que el pessimisme d'aquesta entrada puga ser criticat en el futur, i no siga, en canvi, la negra profecia d'una agressió