KARMA

Mentre passejava pel camp, en un capvespre bascós que anunciava tempesta de trons, va veure una formiga que arrossegava una corfa de pipa tres vegades més gran que el seu cos; l’insecte lluitava contra els cudols de grava que dificultaven la seua marxa i contra el vent que feia remolins i amenaçava en envolar-la. Era una escena ben trista. Impossible no apiadar-se de la formidable inutilitat de l’esforç de l’animalet. De sobte va comprendre que la seua vida era com la de la formiga, una existència condemnada al treball feixuc, dia rere dia, sense cap esperança de redempció. Aleshores, víctima d’un impuls difícil de comprendre en ell, persona de tarannà pacífic, va xafar la formiga fins esmicolar-la. Ho va fer sense odi ni maldat, també sense alegria o excitació; es podria dir que ho va fer rendit a una misericòrdia de déus. El rellamp el va fulminar als peus de l’olivera.

EL PROFESSOR

No sé si s'ha comentat a les xarxes o no perquè he estat una miqueta ocupat estos dies, però a mi no ha deixat de cridar-me poderosament l'atenció que els premis als millors professors hagen sigut atorgats a professors que no treballen a les aules, que no tenen grups nombrosos ni horaris intensos, que no han de gestionar una aula ni resoldre micro conflictes, que no han d'engrescar els seus alumnes ni obrir-los portes noves que estaven tancades, que no han de plantejar exercicis i activitats dinàmiques mitjançant les quals es generen coneixements a partir del diàleg, del descobriment personal, professors, en resum, que no tenen altre objectiu que ensenyar els passos per a resoldre un procediment generalment de caràcter matemàtic. Tot el respecte per a qui davant d'una càmera és capaç d'ensenyar això i també altres coses, i a més a més aconseguir una bona colla de seguidors. Això que ve a ser una classe magistral de les de tota la vida projectada en una pantalla. Un monòleg ben construït i ben declamat que pots dur a terme sense que ningú et pertorbe perquè t'adreces a una càmera i no a un grup de trenta adolescents cansats, nerviosos, inestables. Mires a la càmera quan expliques i per això no veus a ningú que badalla o parla o es riu o lluita per empassar-se un entrepà sense que tu el veges. No dubte que eixes explicacions magistrals davant la càmera tenen el seu mèrit i han de ser premiades. Però, sincerament, crec que un professor és alguna cosa més. Almenys ho era. Encara que potser ha arribat el moment de revisar la majoria de les meues creences. 

A prop de casa hi ha una figuera, algunes oliveres i molts camps de taronges abandonats, amb els arbres per aclarir i les males brosses ofegant-los les soques. Són tarongers condemnats a la desaparició per la voracitat urbanística que se'ls menjara a mos redó, més prompte o més tard, i a més ho farà sense cap sentiment de culpablitat. De vegades, durant els meus passejos de corredor popular, m'ature a tocar les branques d'aquests arbres i ho faig amb la sensació d'estar tocant els braços d'un moribund que lluita sense cap esperança contra la mort. Algunes alqueries que donaven vida als camps que quadriculen el paissatge d'horta amb admirable geometria ja han caigut, enderrocades a traïció i sense permisos per eficients treballadors; altres alqueries estan desmoronant-se sense que ningú gose posar remei, i la veritat és que no hi ha tanta diferència entre l'assassinat i la negació d'auxili. Les esquadres i cartabons d'importants despatxos d'arquitectes ja han dibuixat per al meu terme una estampa diferent a la que té, i és només qüestió de temps que claudique la justícia que de moment, bé que amb feblesa, sembla haver paralitzat el monumental projecte del Nou Mil·leni; sospite que la justícia aguantarà el mateix temps que tardem en eixir de la crisi. De moment no hi ha pressa en liquidar el malalt i ningú no tanca el nus. Alguns de nosaltres encara tenim l'esperança que aquests camps, aquestes figueres, oliveres i tarongers, retornen a la vida, o almenys que els projectes urbanístics que inevitablement vindran aposten per conservar la relació tradicional entre el poble i el camp, per conservar el paissatge d'horta, si més no com un homenatge al poble que hem sigut, a la nostra memória de llauradors. Tant de bo que el pessimisme d'aquesta entrada puga ser criticat en el futur, i no siga, en canvi, la negra profecia d'una agressió

Hui en una animació lectora al meu institut amb alumnes de 4t d'ESO. Les meues companyes de castellà m'han preparat un racó de lectura d'ensomni i hem passat una bona estona conversant sobre el fet de literatura sense més límit que el del temps. No mentisc si dic que m'ho he passat molt bé!

DECLARACIÓ DE PREMSA

La declaració estava acabada, i encara li sobraven deu minuts. Com que no calia eixir del despatx abans d’hora, va aprofitar per a consultar el seu correu electrònic personal. Hi havia la confirmació de la reserva d’hotel que havia fet; tenia pensat visitar amb la família Paris durant la Setmana Santa. Ara ja podia dir-li-ho als seus fills. També hi havia un correu sorpresa d’un vell amic, Gunter, gerent d’una multinacional alemanya, que el convidava a passar un cap de setmana d’esquí a Suïssa, al seu bungalou de Val d’Isere; hauria de ser abans que acabe la temporada d’hivern, per tant calia decidir-se prompte. Mirà la seua agenda; el proper cap de setmana el tenia lliure de compromisos. No tardà ni un minut en respondre, encantat de poder acceptar: la seua dona actual no coneixia els Alps ni el seu amic Gunter, un veritable grumet. Ho passarien bé, sobretot sopant en eixos meravellosos restaurants que tenen els francesos. També tenia un correu del col•legi dels seus fills; el major seguia comportant-se mal i volien fer una tutoria amb ell. Se li escapà una brofegada: per què pagava tants diners als inútils dels professors si després no eren capaços d’educar el seu fill sense molestar-lo cada dos per tres? Encara com podia pagar una bona educació, de qualitat, altrament hauria d’enviar-lo a un públic, on segur li’l llançarien a perdre! El mal humor que se li havia posat es va escampar de seguida, en quan va consultar les pàgines de la bossa. La setmana estava essent espectacular als mercats, sobretot a Londres i Nova York. El valor del seu paquet d’accions s’havia doblat en quatre dies i les perspectives de futur eren extraordinàries. L’eufòria de la notícia li despertà antics somnis: a lo millor enguany podria comprar-se amb els dividends el Porsche que tanta il•lusió li feia, o potser es fera avant amb l’adquisició d’eixe xalet en primera línia de platja que anhelava la seua dona. En qualsevol cas, la cosa pintava bé. “És l’hora, senyor”, li va anunciar el secretari, que el va traure de les seues quimeres brodades de cotxes de luxe i piscines mediterrànies. “Gràcies, vaig de seguida”. El ministre agafà els papers de la taula, i es concentrà uns segons en tapar l’alegria que li espurnejava pels ulls. Dos sospirs, un parell de frecs a la cara, i llest: la cara de preocupació pròpia del càrrec. Si alguna cosa havia aprés en un any era la importància de controlar el llenguatge corporal abans d’eixir del despatx cap a la sala de premsa, on en realitat es decidiex l’èxit o el fracàs d’un govern. Rodejat de flashos i micròfons, d’un núvol de periodistes, composà eixe gest greu que, de tan estudiat, semblava natural, i va llegir la declaració que havia preparat amb veu decidida i ferma: “És la meua obligació anunciar els ciutadans una llei de contenció salarial per a tots els sectors laborals, així com una supressió de les ajudes als aturats de llarga duració. No és una mesura agradosa, ni popular, però este és un govern responsable que fa allò que ha de fer. És temps d’exigir-nos tots, repetisc, tots, dolorosos sacrificis, si volem reprendre la senda del creixement econòmic que vàrem perdre per culpa del govern anterior”. No va acceptar preguntes, i va eixir de la sala de premsa amb cara de pocs amics, assetjat pels periodistes que el bombardejaven a preguntes, demanant-li algun aclariment. Tancat de nou al despatx, protegit pel seu secretari que blindava la porta, el ministre s’afanyà a consultar horaris i vols, reservà un parell de billets de primera classe en Air France, agafà el mòbil i va cridar a la seua dona. “Em pilles eixint del gimnàs, carinyet”. El ministre va somriure, satisfet de la sorpresa que li havia preparat: “Busca roba d’esquiar, amor, demà per la nit eixim cap a Ginebra… Sí… per descomptat que eixirem a sopar, dona… Champagne? Clar que sí, per què no anàvem a celebrar-ho? … Ah, sí, però al cap i a la fi a nosaltres ens va bé, no?”.

 Aquest és el vídeo del capítol 6 d'Un País de Llibre sobre la meua novel·la El jove que va perdre el nom. Espere que vos agrade!

DIUMENGE VESPRADA

Aparcàrem en un caminal i es posarem a passejar contra el vent. La marjal s'estenia davant de nosaltres com una metàfora de la solitud. Amenaçava pluja, i la nit s'afanyava a vindre, però res anava a aturar la nostra caminada de diumenge. Aparegué de sobte al nostre costat. Era jove i pelut, i estava brut i famolenc. Com la majoria dels gossets abandonats no podies mirar-li a la cara sense sentir-te culpable de la seua desgràcia. Però jo tinc callo. El vaig espantar, amb la veu, amb el braç, fins i tot li vaig llençar un terròs de fang; quan abans comprenga que no vull adoptar-lo, millor per a ell, vaig justificar-me. L'animalet de primeres defugia, la cua entre cames i la mirada de gaidó, però en quan repreníem la marxa, tornava darrere les nostres passes. Jo sóc obstinat i no em vaig rendir fàcilment: cada cinc minuts em girava i l'espantava. Ell es va demostrar més cabut que jo. Havia decidit adoptar-nos com amos i no pensava renunciar-ne. Que la realitat no malbaratara el seu desig. Jo cada vegada l'espantava amb menys convicció, i ell cada vegada es venia més a prop. Després d'un hora de passeig, qualsevol que haguera passat pel camí hauria pensat que el gosset era nostre. Tots tres marxàvem a bon pas envoltats per un fals núvol de felicitat, com si fórem una família. No podem, veritat?, li vaig preguntar a la meua dona. No, no podem, va confirmar ella. Impossible amb els nostres horaris. Arribàrem al cotxe amb les ombres de la nit. Quan ens va vore dins del vehicle, va pegar un parell de voltes, potser buscant la seua porta. Pel retrovisor el vaig vore arrancar a córrer darrere del cotxe uns instants i després aturar-se en mig del caminal, desconcertat. No vaig parar, perquè ja he dit que tinc callo. Vaig accelerar per abreujar el patiment. El d'ell i el meu. Anit vaig somiar que jo era el gosset. No em vaig agradar.